Quan era jove sempre havia pensat quin misteri amagaven aquells senyors d'edat indefinida que dinaven sols. Intrigat, els mirava de cua d'ull entre la cridòria que fèiem els meus col·legues i jo mentre menjàvem en qualsevol de les fondes que freqüentàvem quan sortíem d'excursió.
Ara, a cinquanta-vuit anys tinc la impressió que en sóc un d'ells i que els de les taules del voltant, potser també tenen sensacions similars a les que m'envaïen a mi; misteris? Pocs: una vida austera per convicció i respecte al planeta, una col·lecció de fracassos i de tant en tant, com les punxegudes arestes d'un vidre trencat, uns afuats moments de felicitat. Què s'ha fet d'aquelles flors fa tants dies.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Me ha gustado. Tendre, molt tendre.
Publica un comentari a l'entrada