Al cel (un oratori per a Jacint Verdaguer)

Ahir 29 d'octubre era Sant Narcís. Justament ahir vaig anar a veure amb el meu col·lega en Jordiet Al cel (un oratori per a Jacint Verdaguer) de Narcís Comadira a l'Espai Lliure del Teatre Lliure. En Narcís també hi era, no obstant això no vaig tenir la valentia d'acostar-m'hi i felicitar-lo. Què puc dir-vos sobre l'espectacle i el text sense que em traeixi l'emoció? Sense que se'm juxtaposin els dos poetes i m'enlairin al cel d'una llengua vibrant, decidida, útil i exuberant? Què cony puc dir-vos si no agrair-los a tots dos aquesta capacitat de versificar, és a dir d'administrar sàviament el remei del llenguatge, aquest remei que gentilment tots dos em lliuren sense recepta, sense data de caducitat, i que en format de llibre surt a preus irrisoris? Pobres de nosaltres el dia que el mal govern (muyra) se n'adonin que la poesia dita és tan útil com un mòbil, un router o qualsevol del joguets amb què ens tenen entretinguts. Què puc dir-vos si no és retocar en Guerau de Liost i bramar: Apoteòsic, d'enroscades trompes/soni l'esclat i aquí canviar imperial per popular. Potser sí que en Celaya l'endevinava quan deia: la poesía es una arma cargada de futuro.