diumenge, 20 de febrer del 2011

Paisatge i poesia


Paisatge i poesia


L’orfenat Ribas és, pels que som de Vallcarca, l’equivalent de l’ Strawberry Fields d’en John Lennon. Tot i que ambdues institucions tenien algunes diferències substancials: mentre aquella era governada per la Salvation Army aquesta ho era per la Falange.

Al cementiri de Sant Genís dels Agudells hi ha un doble nínxol en què una làpida de marbre indica que és propietat de l’orfenat. En descobrir-lo de seguida vaig pensar en la novel·la de Blai Bonet El mar, en els llargs i freds passadissos amb olor de zotal i sobretot en la infermeria, en què els candidats a ocupar-lo escopien sang rosegats per la tuberculosi; un nínxol genèric no deixa de ser una fosa comuna en petit.

Si en John Lennon hagués nascut a la Taxonera i com els nanos de la barriada hagués anat a jugar a futbol amb els nois de l’orfenat, no sé si hauria estat capaç d’escriure una cançó similar, una bella cançó com Strawberry Fields Forever, que segons ell era la composició més honesta que havia fet com a component dels Beatles.

O pot ser sí, ja que un poeta-músic és capaç de posar en solfa una grisa realitat o una espurna de quotidianitat i transformar-la en un tresor, encara que sigui d’estar per casa, capaç d’evocar-nos nostàlgia o ràbia, però mai resignació o indiferència.

El paisatge és com un cos vivent, fràgil com un sonet, qualsevol intervenció matussera el desdibuixa, la qual cosa ens desarrela i, en desposseir-nos de llocs i marques, ens deixa sense referents les cartografies de l’ànima i ens tornem tan orfes com els que habitaven les sales de Strawberry Fields o l’orfenat Ribas.

L'Orlando

l’Orlando

Potser és el primer cop que
el veig feliç, tot i que sempre
l’he vist content.
Des que va rescatar-la
de les urpes d’un proxeneta,
la base d’operacions del qual
és a Internet, quan passeja
amb aquella noia —que gairebé
té vint anys menys que ell—
per Gran de Gràcia se’l nota feliç;
és més, a hores d’ara: feliç i content.

La història en explicar-me-la
vaig trobar-la inversemblant,
però ara que conec la protagonista
me’n faig creus com aquella noia
—més aviat bledeta— l’haguessin
pogut prostituir un pare descuidat
i un internauta macarró;
vés per on potser n’era aquest el motiu.

Ell que no és un sant en cap aspecte
ara se’l veu feliç.
Quan passegen agafats del bracet
pel carrer Gran, ella s’assembla
a qualsevol noia jove de la barriada
i penso ¿com és que allò que va viure
no li ha deixat cap senyal aparent?
És l’Orlando un hàbil restaurador d’ànimes?
O bé un sant Jordi grassonet i tossut
que lluita aferrissadament contra la perversitat?
No sé si a ella li ha quedat cap marca
ell però, en va ple; ple d’aquelles esgarrinxades indelebles
que entreveus a qui de tant en tant tasta la felicitat.