Bilingüisme extrem

En un establiment del carrer Major de Sarrià a tocar del Passeig Reina Elisenda de Montcada un botiga té un rètol que és la culminació del bilingüisme paritari. L’establiment en qüestió es diu Versàtil; i el cas és que la a té els dos accents: l’obert i el tancat. Amb aquesta fórmula el pragmàtic i enginyós empresari deu pensar tothom “content”. Bé… no ho sé, potser algú dels que s’anomenen ciudadanos del mundo rumia que és un accent circumflex mal girbat i posat a l’inrevés

Plantada d'arbres: diumenge 30 de març 2008

Plaça Catalunya 9:59 M’enfilo en un tren destinació Martorell per anar fins a l’estació de Montcada Reixac-Manresa. A les 10,16 puntualíssim baixo i camino pel carrer Major fins al carrer que transcorre paral·lel al riu Ripoll. En aquella hora hi passeja poca gent: un parell de persones que venint del quiosc entren a la pastisseria, algú que fa tard a missa de 10; tots els comerços estant tancats i barrats i tot té aquella atmosfera d’un diumenge matí assolellat. Penso que fa bon dia per a plantar un arbre. Segueixo riu amunt seguint els senyals que indiquen el lloc en què hi ha instal·lada la logística, que farà possible que en aquell lloc juntament amb d’altres del país avui s’hi plantin trenta-cinc mil arbres. Camino lleuger i content perquè em sento una peça més d’aquest immens puzzle que pretén retornar al territori allò que una industrialització bèstia i matussera li ha arrabassat.

A la llera del riu es veuen grups de persones que feinegen, arribo a lloc, encara no hi ha gaire gent, però ja s’ha organitzat una cua per recollir els arbres; una cua com les que a mi m’agraden és a dir transversal: nens, nenes, nois, noies, famílies, parelles, pares, mares, avis i àvies. Ja em toca. Em donen un tamariu i m’indiquen que he de plantar-lo a la banda dreta del riu Ripoll a tocar amb la riera de Sant Cugat, en uns clots que estan assenyalats amb unes canyes de color blau. Bé, ja sóc al lloc; amb la paleta arreglo el clot i em disposo a plantar el primer arbre de la meva vida.

Reflexiono que un cop has aconseguit qualsevol cosa per la que has gruat hauries de tenir unes sensacions més satisfactòries, que compensessin l’esforç, el temps, la inversió, el neguit etc. Però tot seguit penso en Kavafis i en el seu Viatge a Ítaca:

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Bé, doncs, aquesta és la qüestió: sóc al moment màgic de la glòria, copiant descaradament The Scorpions.