dimecres, 6 de gener del 2010

Dinar a la fonda

Quan era jove sempre havia pensat quin misteri amagaven aquells senyors d'edat indefinida que dinaven sols. Intrigat, els mirava de cua d'ull entre la cridòria que fèiem els meus col·legues i jo mentre menjàvem en qualsevol de les fondes que freqüentàvem quan sortíem d'excursió.
Ara, a cinquanta-vuit anys tinc la impressió que en sóc un d'ells i que els de les taules del voltant, potser també tenen sensacions similars a les que m'envaïen a mi; misteris? Pocs: una vida austera per convicció i respecte al planeta, una col·lecció de fracassos i de tant en tant, com les punxegudes arestes d'un vidre trencat, uns afuats moments de felicitat. Què s'ha fet d'aquelles flors fa tants dies.