Oh, Sister: una hipòtesi per a la lletra

"Time is an ocean but it ends at the shore"

L'última cançó de la primera cara del disc de vinil de Bob Dylan Desire (1975) sempre m'ha intrigat. Es tracta de descriure una relació incestuosa? O potser una de mística? O una de platònica tendrament afectuosa? No ho sé, el cas és que la cançó, que té uns versos inspiradíssims i presenta unes estructures musicals que recorden antigues melodies hebraiques, sempre m'ha agradat molt.

En el llibre de Danny Faux Bob Dylan, 3 s'insinua que la va compondre per a Joan Baez, posteriorment ella en el seu àlbum Gulf Wind va incloure un tema titulat Oh, Brother com per a tornar la jugada, malgrat això afirma que els seus versos ofereixen múltiples i diverses interpretacions: des de frases que es refereixen a un cicle vital fins a la omnipresència d'un ser suprem o intel·ligència superior universal; tot això en el breu temps de 4'05 minuts. Qui és que s'atreveix a dir que això de la cançó popular és una cosa simple.

Sense evidentment no posar en dubte ni contradir el que diu Danny Faux, m'he empescat una hipòtesi que potser complementària. És conegut que el Sr. Dylan és un bon coneixedor de la Bíblia, moltes de les seves lletres en semblen inspirades i fins i tot com en el cas de Jokerman es citat explícitament el Levític i el Deuteronomi. Bé, doncs, jo crec que alguns versos del Càntic dels Càntics li poden haver servit d’inspiració a l’hora d’escriure la lletra d’Oh, Sister; fixeu-vos-hi.

Que en són, de delicioses, les teves carícies/germana meva, esposa; Ct 4:10

[…]"Obre'm, germana meva, amiga meva/ coloma meva, perfecta meva; Ct 5:2

Tant de bo que em fossis germà, […] Ct 8

Segons les notes explicatives sobre els cants d'amor del Càntic sembla ser que en un principi constituïen un conjunt de cançons per a ser interpretades en les festes de noces, i és en èpoques més recents en què se'ls atribueix aquest sentit al·legòric referit a l'amor de Jahvè pel poble d'Israel.

D'altra banda —i no per a reforçar la meva hipòtesi— Mossèn Cinto Verdaguer va escriure un llibre que encara es pot trobar en algunes llibreries de vell que es titula Roser de tot l'any; és un dietari escrit amb aquella gràcia i aquella llengua tan viva i amb una capacitat de versificar que enamora, pel que fa al dia cinc de juliol hi ha un refregit sobre el Càntic que és una delícia:

A l'Esposa dels cantars

l'Espòs així li parlava:

-- Que hermosa ets, amiga meva

que hermosa ets, ho ma germana!

Si hermosa per la ignocencia,

mes hrmosa per la gracia.

Ets l'Arca del Testament de dins y fòra daurada,

de fòra hermosa del còs,

de dins hermosa de l'ànima.

Si tos ulls són de colom

ta gallardia es de palma.

Que hermosa ets, coloma meva

que hermosa ets, ho ma germana!

Vina del Libano, vina,

vina seràs coronada.

Bonic, oi.

Acció d'escamot a les Llars Mundet

La mare passa una temporada a les Llars Mundet emparada en el programa Respir, el qual possibilita que els cuidadors d'avis puguin fer vacances. La setmana passada en anar a visitar-la vaig descobrir que, en un racó de la banda dreta de la plaça que hi ha davant de l'església, hi havia tapat per unes mates un pedestal que sosté un bust de Francesc Ferrer i Guàrdia fundador de l'escola moderna. No sé si era casual o intencionat que aquella esponerosa mata gairebé l'amagués totalment, o potser és que les plantes decideixen ser més ufanoses segons al costat de quines companyies creixen, el cas era que qualsevol del estudiants que van a la biblioteca de l'UB, sempe molt concurreguda sobretot en èpoques d'exàmens, encara que sabés o no qui va ser en Francesc Ferrer i Guàrdia, tal com estava la jardineria no podia adonar-se que allí darrera, involuntariament, s'amagava un altre dels màrtirs afussellat al Castell de Montjuïc; calia, doncs, executar una acció ràpida, decidida i puntual que restablís l'equilibri entre la història i la floresta. Dissabte a la tarda armat amb les meves tisores de podar vaig dedidir desbrossar aquell teló i que en Francesc i els estudiants que hi ha asseguts al banc del davant poguessin mirar-se de fit a fit, i aquells que saben qui va ser reflexionin i alhora informin als qui no el coneixen, que hi va haver qui va deixar la pell perquè, ara ells estudiïn tranquil.lament i en llibertat, així que vaig mirar dreta i esquera per si rondava el segurata i tot seguit vaig podar la mata de manera que una finestra permet observar la testa d'en Francesc i la placa que hi ha sota. Immediatament alleugerit per haver obert un espai diàfan entre la memòria històrica i l'ornamentació floral, ingràvit com un núvol en pantalons vaig fer una visita a la mare de qualitat, és a dir m'hi vaig estar fins que les infermeres, molt amablament, van convidar-me a marxar.

Baldufa (der Kreisel) II

Contesta del senyor Manel Coromina Serrallonga de la Torneria Mecànica de Fusta Can Cels:

Baldufa (der Kreisel)

[1371; d'origen incert; tenint en compte els altres sentits del mot i els derivats, sembla que cal partir de la idea de cosa que dóna voltes, que s'infla o és falsa, relacionada versemblantment amb el mot balda]

f 1 1 JOCS Joguina de fusta en forma de pera, acabada en una punta de ferro, que hom fa giravoltar sobre aquesta punta imprimint-li un ràpid moviment de rotació mitjançant un cordill prèviament enrotllat en la part cònica i que es desenrotlla tenint-lo subjecte per un cap i llançant la baldufa contra el sòl.

Gran Diccionari de la Llengua Catalana

Còpia de la carta enviada a la Torneria Mecànica de Fusta Can Cels de Sant Pere de Torelló:

Can Cels

Sr. Manel Coromina i Serrallonga

C. Badrena, 21

08572 Sant Pere de Torelló

Senyor,

Sóc un nen gran que fa dies observava com uns nens de la barriada de Can Vidalet (entre Hospitalet de Llobregat i Esplugues) jugaven amb una baldufa. Sense nostàlgia però, notava, en mirar-los, com l’enveja m’envaïa i no vaig poder-me estar de preguntar-los on l’havien comprada; el més gran i el que la feia girar amb més habilitat va contestar-me “en los chinos”. Tot seguit vaig dirigir-me a la botiga amb la intenció de comprar-me’n una per experimentar novament si era capaç de fer-la ballar. L’home va dir-me que no en tenia cap i en preguntar-li si en tindria més endavant, no sé sí em va entendre, però vaig deduir que no.

Bé, cada cop que per motius d’estudi passava per la barriada veia més canalla que hi jugaven i que tornaven a fer les virgueries d’un bon baldufer: posar-se-la a la mà, desplaçar-la amb el cordill, fer-la girar dins d’un cercle, és a dir veia com es recuperaven les habilitats del joc i, com el joc, com quan era petit, es posava de moda.

L’altre dia en el Parc de Can Vidalet un pare jove ensinistrava al seu fillet i vaig preguntar-li en quin lloc l’havia comprada, va indicar-me que molt aprop d’allí hi havia un basar que en venien. Ràpidament m’hi vaig adreçar i efectivament un xinès amable i rodanxó tenia sobre el taulell una panera, com si fossin ous, plena de baldufes, n’hi vaig comprar dues i vaig pensar que es veien molt ben fetes per ser de fabricació oriental, també em va sorprendre que en l’envàs hi poses baldufa, vaig pensar… mira que en són d’espavilats aquests xinesos.

Però en mirar-me amb mes atenció l’envàs vaig adonar-me que no tan sols no estava fabricada en un país dels dits emergents, sinó a Sant Pere de Torelló, és a dir la baldufa era catalana, de pagès de “Can Cels” i com la ben plantada tenia unes formes suggerents i ben arrodonides, és a dir estava ben parida. Bé, al marge d’aquesta conya voldria felicitar-vos per mantenir viva la paraula baldufa i demanar-vos que si fabriqueu altres joguines de fusta, estris de cuina etc. si no us és cap molèstia m’envieu un catàleg (o una adreça web) per poder fer-vos, encara que modestament, una bona propaganda dels vostres articles.

Atentament,

Barcelona, 6 de juny de 2008

Bilingüisme extrem

En un establiment del carrer Major de Sarrià a tocar del Passeig Reina Elisenda de Montcada un botiga té un rètol que és la culminació del bilingüisme paritari. L’establiment en qüestió es diu Versàtil; i el cas és que la a té els dos accents: l’obert i el tancat. Amb aquesta fórmula el pragmàtic i enginyós empresari deu pensar tothom “content”. Bé… no ho sé, potser algú dels que s’anomenen ciudadanos del mundo rumia que és un accent circumflex mal girbat i posat a l’inrevés

Plantada d'arbres: diumenge 30 de març 2008

Plaça Catalunya 9:59 M’enfilo en un tren destinació Martorell per anar fins a l’estació de Montcada Reixac-Manresa. A les 10,16 puntualíssim baixo i camino pel carrer Major fins al carrer que transcorre paral·lel al riu Ripoll. En aquella hora hi passeja poca gent: un parell de persones que venint del quiosc entren a la pastisseria, algú que fa tard a missa de 10; tots els comerços estant tancats i barrats i tot té aquella atmosfera d’un diumenge matí assolellat. Penso que fa bon dia per a plantar un arbre. Segueixo riu amunt seguint els senyals que indiquen el lloc en què hi ha instal·lada la logística, que farà possible que en aquell lloc juntament amb d’altres del país avui s’hi plantin trenta-cinc mil arbres. Camino lleuger i content perquè em sento una peça més d’aquest immens puzzle que pretén retornar al territori allò que una industrialització bèstia i matussera li ha arrabassat.

A la llera del riu es veuen grups de persones que feinegen, arribo a lloc, encara no hi ha gaire gent, però ja s’ha organitzat una cua per recollir els arbres; una cua com les que a mi m’agraden és a dir transversal: nens, nenes, nois, noies, famílies, parelles, pares, mares, avis i àvies. Ja em toca. Em donen un tamariu i m’indiquen que he de plantar-lo a la banda dreta del riu Ripoll a tocar amb la riera de Sant Cugat, en uns clots que estan assenyalats amb unes canyes de color blau. Bé, ja sóc al lloc; amb la paleta arreglo el clot i em disposo a plantar el primer arbre de la meva vida.

Reflexiono que un cop has aconseguit qualsevol cosa per la que has gruat hauries de tenir unes sensacions més satisfactòries, que compensessin l’esforç, el temps, la inversió, el neguit etc. Però tot seguit penso en Kavafis i en el seu Viatge a Ítaca:

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Bé, doncs, aquesta és la qüestió: sóc al moment màgic de la glòria, copiant descaradament The Scorpions.

Hand ans Werk! (mans a l'obra)

Avui la meva filla m'ha configurat un blog. En tenia una vague idea del que és aquesta eina, però mentre ens preníem una Moritz m'ha animat a empescar-me un títol i un àlies; el cas és que ja sóc aquí: disposat a actualitzar-lo, potser no cada dia però sovint. Com qualsevol cosa que exigeix un manteniment o bé una inspecció periòdica prometo solemnemt ser un blocaire que sovint esmoli l'eina.