A la llera del riu es veuen grups de persones que feinegen, arribo a lloc, encara no hi ha gaire gent, però ja s’ha organitzat una cua per recollir els arbres; una cua com les que a mi m’agraden és a dir transversal: nens, nenes, nois, noies, famílies, parelles, pares, mares, avis i àvies. Ja em toca. Em donen un tamariu i m’indiquen que he de plantar-lo a la banda dreta del riu Ripoll a tocar amb la riera de Sant Cugat, en uns clots que estan assenyalats amb unes canyes de color blau. Bé, ja sóc al lloc; amb la paleta arreglo el clot i em disposo a plantar el primer arbre de la meva vida.
Reflexiono que un cop has aconseguit qualsevol cosa per la que has gruat hauries de tenir unes sensacions més satisfactòries, que compensessin l’esforç, el temps, la inversió, el neguit etc. Però tot seguit penso en Kavafis i en el seu Viatge a Ítaca:
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.
Bé, doncs, aquesta és la qüestió: sóc al moment màgic de la glòria, copiant descaradament The Scorpions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada