Dinar a la fonda

Quan era jove sempre havia pensat quin misteri amagaven aquells senyors d'edat indefinida que dinaven sols. Intrigat, els mirava de cua d'ull entre la cridòria que fèiem els meus col·legues i jo mentre menjàvem en qualsevol de les fondes que freqüentàvem quan sortíem d'excursió.
Ara, a cinquanta-vuit anys tinc la impressió que en sóc un d'ells i que els de les taules del voltant, potser també tenen sensacions similars a les que m'envaïen a mi; misteris? Pocs: una vida austera per convicció i respecte al planeta, una col·lecció de fracassos i de tant en tant, com les punxegudes arestes d'un vidre trencat, uns afuats moments de felicitat. Què s'ha fet d'aquelles flors fa tants dies.

Al cel (un oratori per a Jacint Verdaguer)

Ahir 29 d'octubre era Sant Narcís. Justament ahir vaig anar a veure amb el meu col·lega en Jordiet Al cel (un oratori per a Jacint Verdaguer) de Narcís Comadira a l'Espai Lliure del Teatre Lliure. En Narcís també hi era, no obstant això no vaig tenir la valentia d'acostar-m'hi i felicitar-lo. Què puc dir-vos sobre l'espectacle i el text sense que em traeixi l'emoció? Sense que se'm juxtaposin els dos poetes i m'enlairin al cel d'una llengua vibrant, decidida, útil i exuberant? Què cony puc dir-vos si no agrair-los a tots dos aquesta capacitat de versificar, és a dir d'administrar sàviament el remei del llenguatge, aquest remei que gentilment tots dos em lliuren sense recepta, sense data de caducitat, i que en format de llibre surt a preus irrisoris? Pobres de nosaltres el dia que el mal govern (muyra) se n'adonin que la poesia dita és tan útil com un mòbil, un router o qualsevol del joguets amb què ens tenen entretinguts. Què puc dir-vos si no és retocar en Guerau de Liost i bramar: Apoteòsic, d'enroscades trompes/soni l'esclat i aquí canviar imperial per popular. Potser sí que en Celaya l'endevinava quan deia: la poesía es una arma cargada de futuro.

Viatge a Montserrat

De l’últim disc de Quimi Portet Viatge a Montserrat (tot ell interessant) aquesta cançó la trobo d’allò més completa, ja que penso que és oportuna, ferotgement crítica i d’una vigència que esgarrifa. Homes i dones del cap dret més que una cançó és com un romanceret que estic segur que firmaria mossèn Cinto —el mossèn Cinto lluitador deslliurat ja de la gàbia d’or que el marquès li tenia parada a la Rambla— si actualment visqués. Diria que és el text més verdaguerià de Quimi Portet, la qual cosa no deu de ser casual ja que tots dos són de la Plana. Aconseguir una lletra en aparença senzilla, entenedora i que en fa un escàner del moment que viu el país, és un mèrit comparable a la cançó que va escriure Bob Dylan en plena crisi dels míssils A Hard Rain’s A-gonna Fall. Sense voler ser llagoter la trajectòria de Quimi Portet com a cantautor és tan sòlida com els contraforts de les Guilleries, la qual cosa és un regal per a la intel•ligència en un moment en què el país va camí de convertir-se en un immens plató telecinco.

Oh, Sister: una hipòtesi per a la lletra

"Time is an ocean but it ends at the shore"

L'última cançó de la primera cara del disc de vinil de Bob Dylan Desire (1975) sempre m'ha intrigat. Es tracta de descriure una relació incestuosa? O potser una de mística? O una de platònica tendrament afectuosa? No ho sé, el cas és que la cançó, que té uns versos inspiradíssims i presenta unes estructures musicals que recorden antigues melodies hebraiques, sempre m'ha agradat molt.

En el llibre de Danny Faux Bob Dylan, 3 s'insinua que la va compondre per a Joan Baez, posteriorment ella en el seu àlbum Gulf Wind va incloure un tema titulat Oh, Brother com per a tornar la jugada, malgrat això afirma que els seus versos ofereixen múltiples i diverses interpretacions: des de frases que es refereixen a un cicle vital fins a la omnipresència d'un ser suprem o intel·ligència superior universal; tot això en el breu temps de 4'05 minuts. Qui és que s'atreveix a dir que això de la cançó popular és una cosa simple.

Sense evidentment no posar en dubte ni contradir el que diu Danny Faux, m'he empescat una hipòtesi que potser complementària. És conegut que el Sr. Dylan és un bon coneixedor de la Bíblia, moltes de les seves lletres en semblen inspirades i fins i tot com en el cas de Jokerman es citat explícitament el Levític i el Deuteronomi. Bé, doncs, jo crec que alguns versos del Càntic dels Càntics li poden haver servit d’inspiració a l’hora d’escriure la lletra d’Oh, Sister; fixeu-vos-hi.

Que en són, de delicioses, les teves carícies/germana meva, esposa; Ct 4:10

[…]"Obre'm, germana meva, amiga meva/ coloma meva, perfecta meva; Ct 5:2

Tant de bo que em fossis germà, […] Ct 8

Segons les notes explicatives sobre els cants d'amor del Càntic sembla ser que en un principi constituïen un conjunt de cançons per a ser interpretades en les festes de noces, i és en èpoques més recents en què se'ls atribueix aquest sentit al·legòric referit a l'amor de Jahvè pel poble d'Israel.

D'altra banda —i no per a reforçar la meva hipòtesi— Mossèn Cinto Verdaguer va escriure un llibre que encara es pot trobar en algunes llibreries de vell que es titula Roser de tot l'any; és un dietari escrit amb aquella gràcia i aquella llengua tan viva i amb una capacitat de versificar que enamora, pel que fa al dia cinc de juliol hi ha un refregit sobre el Càntic que és una delícia:

A l'Esposa dels cantars

l'Espòs així li parlava:

-- Que hermosa ets, amiga meva

que hermosa ets, ho ma germana!

Si hermosa per la ignocencia,

mes hrmosa per la gracia.

Ets l'Arca del Testament de dins y fòra daurada,

de fòra hermosa del còs,

de dins hermosa de l'ànima.

Si tos ulls són de colom

ta gallardia es de palma.

Que hermosa ets, coloma meva

que hermosa ets, ho ma germana!

Vina del Libano, vina,

vina seràs coronada.

Bonic, oi.

Acció d'escamot a les Llars Mundet

La mare passa una temporada a les Llars Mundet emparada en el programa Respir, el qual possibilita que els cuidadors d'avis puguin fer vacances. La setmana passada en anar a visitar-la vaig descobrir que, en un racó de la banda dreta de la plaça que hi ha davant de l'església, hi havia tapat per unes mates un pedestal que sosté un bust de Francesc Ferrer i Guàrdia fundador de l'escola moderna. No sé si era casual o intencionat que aquella esponerosa mata gairebé l'amagués totalment, o potser és que les plantes decideixen ser més ufanoses segons al costat de quines companyies creixen, el cas era que qualsevol del estudiants que van a la biblioteca de l'UB, sempe molt concurreguda sobretot en èpoques d'exàmens, encara que sabés o no qui va ser en Francesc Ferrer i Guàrdia, tal com estava la jardineria no podia adonar-se que allí darrera, involuntariament, s'amagava un altre dels màrtirs afussellat al Castell de Montjuïc; calia, doncs, executar una acció ràpida, decidida i puntual que restablís l'equilibri entre la història i la floresta. Dissabte a la tarda armat amb les meves tisores de podar vaig dedidir desbrossar aquell teló i que en Francesc i els estudiants que hi ha asseguts al banc del davant poguessin mirar-se de fit a fit, i aquells que saben qui va ser reflexionin i alhora informin als qui no el coneixen, que hi va haver qui va deixar la pell perquè, ara ells estudiïn tranquil.lament i en llibertat, així que vaig mirar dreta i esquera per si rondava el segurata i tot seguit vaig podar la mata de manera que una finestra permet observar la testa d'en Francesc i la placa que hi ha sota. Immediatament alleugerit per haver obert un espai diàfan entre la memòria històrica i l'ornamentació floral, ingràvit com un núvol en pantalons vaig fer una visita a la mare de qualitat, és a dir m'hi vaig estar fins que les infermeres, molt amablament, van convidar-me a marxar.

Baldufa (der Kreisel) II

Contesta del senyor Manel Coromina Serrallonga de la Torneria Mecànica de Fusta Can Cels:

Baldufa (der Kreisel)

[1371; d'origen incert; tenint en compte els altres sentits del mot i els derivats, sembla que cal partir de la idea de cosa que dóna voltes, que s'infla o és falsa, relacionada versemblantment amb el mot balda]

f 1 1 JOCS Joguina de fusta en forma de pera, acabada en una punta de ferro, que hom fa giravoltar sobre aquesta punta imprimint-li un ràpid moviment de rotació mitjançant un cordill prèviament enrotllat en la part cònica i que es desenrotlla tenint-lo subjecte per un cap i llançant la baldufa contra el sòl.

Gran Diccionari de la Llengua Catalana

Còpia de la carta enviada a la Torneria Mecànica de Fusta Can Cels de Sant Pere de Torelló:

Can Cels

Sr. Manel Coromina i Serrallonga

C. Badrena, 21

08572 Sant Pere de Torelló

Senyor,

Sóc un nen gran que fa dies observava com uns nens de la barriada de Can Vidalet (entre Hospitalet de Llobregat i Esplugues) jugaven amb una baldufa. Sense nostàlgia però, notava, en mirar-los, com l’enveja m’envaïa i no vaig poder-me estar de preguntar-los on l’havien comprada; el més gran i el que la feia girar amb més habilitat va contestar-me “en los chinos”. Tot seguit vaig dirigir-me a la botiga amb la intenció de comprar-me’n una per experimentar novament si era capaç de fer-la ballar. L’home va dir-me que no en tenia cap i en preguntar-li si en tindria més endavant, no sé sí em va entendre, però vaig deduir que no.

Bé, cada cop que per motius d’estudi passava per la barriada veia més canalla que hi jugaven i que tornaven a fer les virgueries d’un bon baldufer: posar-se-la a la mà, desplaçar-la amb el cordill, fer-la girar dins d’un cercle, és a dir veia com es recuperaven les habilitats del joc i, com el joc, com quan era petit, es posava de moda.

L’altre dia en el Parc de Can Vidalet un pare jove ensinistrava al seu fillet i vaig preguntar-li en quin lloc l’havia comprada, va indicar-me que molt aprop d’allí hi havia un basar que en venien. Ràpidament m’hi vaig adreçar i efectivament un xinès amable i rodanxó tenia sobre el taulell una panera, com si fossin ous, plena de baldufes, n’hi vaig comprar dues i vaig pensar que es veien molt ben fetes per ser de fabricació oriental, també em va sorprendre que en l’envàs hi poses baldufa, vaig pensar… mira que en són d’espavilats aquests xinesos.

Però en mirar-me amb mes atenció l’envàs vaig adonar-me que no tan sols no estava fabricada en un país dels dits emergents, sinó a Sant Pere de Torelló, és a dir la baldufa era catalana, de pagès de “Can Cels” i com la ben plantada tenia unes formes suggerents i ben arrodonides, és a dir estava ben parida. Bé, al marge d’aquesta conya voldria felicitar-vos per mantenir viva la paraula baldufa i demanar-vos que si fabriqueu altres joguines de fusta, estris de cuina etc. si no us és cap molèstia m’envieu un catàleg (o una adreça web) per poder fer-vos, encara que modestament, una bona propaganda dels vostres articles.

Atentament,

Barcelona, 6 de juny de 2008